Després de dotze dies de navegació, la retina de Josep Maria de Sagarra per fi deixa enrere el Mediterrani i s’obre a tots els blaus de l’Atlàntic. És el 1937 i acaba de passar la nit de Cap d’Any a bord del Commissaire Ramel, on s’ha embarcat fugint de la guerra que comença a incendiar el continent europeu. Però el seu exili es converteix immediatament en lluna de mel.
D’aquest viatge singular en va sortir La ruta blava, la crònica vibrant d’un català pel món. Hi ha la salabror picant del port de Marsella, la corba insular de les Antilles i la gran poesia mecànica del canal de Panamà. També el cor sobre el Pacífic, on vola l’albatros baudelerià i els tripulants s’aboquen a vils sainets després de tants dies a alta mar. Destinació final: Tahití.
Llavors el que prometia ser el paradís autèntic, entre lagons fúlgids i cocoters, es converteix en una cosa encara més interessant: en un país real. És tot un món que desfila pel seu quadern, ple de comerciants xinesos, hotelers txecoslovacs, turistes americans fets de sucre, vells amb barba blanca i pareu, i les dues criatures de qui Sagarra es fa amic al món petit de Bora Bora…
Fins que la retina s’acostuma a la llum de nous colors, i ja trobes a faltar els de casa: ‘Per això només accepto Punaauia com un parèntesi que no pot durar gaire, perquè, a mesura que he anat penetrant dintre el gust d’aquest país, m’he convençut que més m’estimo morir fusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia.’ D’aquesta matèria estan fets els grans viatges.
Sobre el autor
Josep Maria de Sagarra
1894 — 1961
Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894- 1961) va ser un dels escriptors catalans més populars del segle XX. Fill d’una família de la petita aristocràcia barcelonina, amb tot just quinze anys ja publicava versos a la premsa, i als vint donava a conèixer el seu primer llibre de poemes. La seva producció teatral —més de cinquanta obres escrites al llarg de quaranta anys— inclou peces tan conegudes com El cafè de la Marina (1933), La rambla de les floristes (1935) o La ferida lluminosa (1954).Va conrear també la novel·la —Paulina Buxareu (1919), All i salobre (1929) i sobretot Vida privada (1932)—, la prosa periodística —amb llibres com Cafè, copa i puro (1929)—i l’assaig memorialístic —amb unes esplèndides Memòries (1954). Poeta popular per antonomàsia, els versos de les seves Cançons de rem i de vela (1923) o d’El poema de Nadal (1931) formen part de la memòria viva de generacions de lectors.
L’any 1936, a l’exili, es va casar amb Mercè Devesa i va encetar un llarg viatge de noces per les mars del Sud. En van sortir dos llibres: Entre l’equador i els tròpics (1946) i La ruta blava (1964), que no es va publicar en català fins després de la seva mort. El seu llegat literari inclou una monumental traducció en vers de La Divina Comèdia i gairebé trenta traduccions d’obres de Shakespeare.