«L’home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent».
L’obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l’autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n’admirarà la basta i polifacètica cultura d’una jove de vint-i-cinc anys capaç d’entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d’autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l’època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n’hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas.
«A la guerra que vindrà no li caldrà fer rajar sang: amb uns avions i fum en tindrà prou per a destruir les ciutats més grans: serà una lluita de cervells i no de cossos; triomfarà el més intel·ligent, i el més astut, o bé moriran tots plegats; serà potser l’única manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom».
«Ens cal tenir teatre català. Almenys un. Ens cal com el pa que mengem. ¿Que el pagarà el pobre contribuent que tan rebé defensa la «Cámara de la Propiedad»? Potser sí. Però quan els catalans paguem tantes coses que no hauríem de pagar, bé ens podem permetre el luxe de pagar-nos el goig de tenir vot i veu; potser llavors farem més cas del que tenim i donarem més importància al que serà nostre».
Про автора
Mercè Rodoreda (10 d’octubre de 1908 – 13 d’abril de 1983), autora de conegudes novel·les com La plaça del Diamant (1962) o Mirall trencat (1974), començà la seva activitat literària col·laborant en revistes i diaris (Mirador, La Publicitat, La Rambla, etc.). Aquesta producció periodística, com quatre de les seves cinc primeres novel·les (Aloma n’és l’excepció), quedà oblidada. Passada la Guerra Civil, hagué d’exiliar-se a París i altres localitats franceses. El 1954 es traslladà a viure a Ginebra, on redactà Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera. Arran de la mort de la seva parella, Armand Obiols, tornà a Catalunya i s’instal·là a Romanyà de la Selva, on acabà Mirall trencat (1974), a la qual seguiren Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra… (1980). La seva obra es continua editant i traduint, sedueix tot tipus de lectors.
Більше електронних книг того самого автора / Редактор
27 364 Електронні книги в цій категорі
