Des de l’any 1986, data de la signatura de l’Acta Única, la construcció europea ha estat compromesa en un moviment permanent de revisió dels trets institucionals, un moviment caòtic que per si sol il·lustra tant la inestabilitat com la fragilitat de la Unió Europea. Així, després de la signatura del Tractat de Maastricht el febrer de 1992 i la conclusió del Tractat d’Amsterdam el juny de 1997, el Consell Europeu de Colònia va haver de convocar una nova Conferència Intergovernamental (CIG), la tercera en menys de deu anys, que finalment va donar lloc al Tractat de Niça (desembre de 2000). Finalment, davant el fracàs d’aquest nou tractat, un fracàs simbolitzat pel seu rebuig el juny de 2001 durant el referèndum organitzat a Irlanda, des del març de 2002 es reuneix periòdicament una Convenció sobre el futur de la Unió per tal, d’acord amb la Declaració núm. 23 annex al Tractat de Niça i a la Declaració de Laeken sobre el futur de la Unió Europea, de 15 de desembre de 2001, per preparar, de la manera més àmplia i transparent possible, una nova reforma de les institucions comunitàries que vagi més enllà dels retocs fets fins ara.
Tornar a la Convenció sobre el futur de la Unió
Organisme institucional no identificat, la Convenció realitza sobretot una vella fantasia federalista: dotar d’Europa d’una Constitució; una proposta que, com observa Paul Magnette, ressorgeix en cada moment clau de la història de la integració europea.
关于作者
www.blablapresse.com
来自同一作者的更多电子书 / 编辑
184,012 此类电子书
